Te encontraré és la dotzena sèrie sorgida de l’acord entre Harlan Coben i Netflix després de l’èxit de la francobritànica Safe. N’hi ha hagut més adaptacions franceses i britàniques, però també de poloneses i espanyoles (una de les més reeixides, El inocente, cocreada per Oriol Paulo); curiosament, en faltava una dels Estats Units, en part perquè a Coben, natural de Newark, Nova Jersey, inicialment l'atreia la idea de veure la seva obra fusionada amb sensibilitats i cultures foranes.

Aquesta adaptació finalment ha arribat i és exactament tal com es podia esperar. Sense grans sorpreses ni tampoc grans sobresalts. És un entreteniment clàssic de vocació generalista, però amb un bon nivell de producció. Hi predomina el culte al gir argumental. Al capdavant de l’equip, hi ha un veterà com Robert Hull, guionista i productor amb crèdits a la primera Gossip Girl, Veronica Mars o Alcatraz.

El que més crida l’atenció és el repartiment, encapçalat per l’infravalorat Sam Worthington (Avatar), que interpreta David Burroughs, un pare que fa cinc anys que compleix condemna injustament per l’assassinat del seu fill petit, Matthew, amb un bat de beisbol. Ningú no creu en la seva innocència, ni tan sols la seva exdona, Cheryl (Erin Richards), que s’ha tornat a casar i espera una nena. Tot canvia per a David amb la visita inesperada de la seva excunyada Rachel (ni més ni menys que Britt Lower, revelació de Separación), una periodista caiguda en desgràcia que podria haver trobat la història de la seva vida: li ensenya una fotografia d’una amiga de la universitat en què, al fons de la imatge, s’hi pot veure, viu i somrient, un noi que sembla ser en Matthew, exactament cinc anys més gran. Ben aviat, David i Rachel es llancen a la recerca de la veritat fugint de tot i de tothom, convertits en allò que ella mateixa defineix com uns nous Bonnie i Clyde.

L’efectivitat de la sèrie és innegable. Només cal ser un ésser humà del planeta Terra per preocupar-se per un pare que busca desesperadament el seu fill i que, a més, sembla, segons anem descobrint progressivament, víctima d’una conspiració cruel. Els intents d’emotivitat tendeixen a ser rudimentaris (o, per enèsima vegada, una versió light de Terrence Malick), però una mirada trencada de Worthington és capaç de salvar-los. El director principal, Brad Anderson, antiga gran promesa del cinema de terror gràcies a títols com Session 9 i El maquinista, es mou amb molta més destresa en les seqüències de suspens i acció.

L’univers Coben continua expandint-se: Netflix ja treballa en una altra versió de Bosque adentro, aquesta vegada britànica en lloc de polonesa, i seria ben estrany que no acabés adaptant també la seva última novel·la, Sin decir adiós, tenint en compte que l’ha coescrita Reese Witherspoon, propietària de la seva pròpia productora.