Només aquest cap de setmana, tal com s’explica avui al Tema del dia d’aquest diari, han coincidit a les comarques gironines més d’una desena de festivals. De l’(a)phònica de Banyoles al Musicant de Campllong, del Festival de Rumba i Música Catalana de Tossa al Rizomes de la Cellera. I molts més. Tots amb el seu ADN. Tots amb formats allunyats dels mastodòntics Cap Roig o Porta Ferrada, però també amb el seu públic i el seu espai.

Són festivals, molts d’ells, nascuts de la iniciativa popular, de l’impuls dels veïns, d’ajuntaments petits, d’entitats i de gent que creu que la cultura també ha de passar fora dels grans circuits. En pobles on potser seria difícil veure-hi segons quin artista, aquestes cites obren finestres, generen oportunitats i acosten propostes que, sense aquesta feina de formigueta, quedarien molt lluny. No sempre tenen grans pressupostos, ni grans noms, ni grans escenografies. Però sovint tenen identitat, proximitat i una manera pròpia d’entendre la cultura. Es pot discutir si n’hi ha massa, si el calendari està massa atapeït o si totes les propostes tenen prou múscul per mantenir-se. Són preguntes legítimes. Però també cal reivindicar la importància de preservar aquest ecosistema. Perquè aquests festivals són molt més que una successió de concerts. Són cultura de quilòmetre zero, activitat econòmica, descoberta del territori i espais de trobada.

En un país massa acostumat a mesurar la cultura pel volum dels noms i dels pressupostos, convé no perdre de vista aquests festivals. Menuts, però imprescindibles.