Té un programa setmanal sobre discos a iCat, ha desenvolupat una carrera musical amb nou discos enregistrats, és professor de física en excedència perquè es va cansar d’un sistema educatiu que considera lamentable, ha codirigit un programa a TV3, viu amb l’escriptora Empar Moliner en una masia del Bages on té un hort i un estudi d’enregistrament, i es completa el sou treballant a restaurants com a cuiner per dies o setmanes. Amb tot això es podria ocupar la vida de dues o tres persones ben diferents, però és l’expedient vital d’una sola, l’Àlex Torio.

Per tenir un programa propi a iCat va renunciar a una secció de cap de setmana a Rac1 que tenia més audiència.

Sí, amb el Xavi Bundó feia una secció de 45 minuts en un programa líder. Vaig fer la proposta d’«El fotimer» a Catalunya Ràdio i suposo que em van dir que sí perquè en aquell moment estaven molt amb la idea de competir amb Rac1. Potser per això, els vaig demanar si podia fer les dues coses i em van dir que no. Vaig triar iCat perquè em pagaven el triple, encara que l’audiència és incomparablement menor. A «El fotimer», el que importa més és el pòdcast.

Com va decidir el primer disc del programa, amb tant com tenia per triar?

Va ser «Zuma», de Neil Young, per motius sentimentals. Quan era molt jove i molt ingenu, l’estiu de les olimpíades, li vaig proposar a un amic que presentéssim un projecte de programa a Catalunya Ràdio, i el primer disc que tenia al cap posar-hi era aquest. Va ser com dir: «Al final ho he pogut fer».

Vostè ha tingut una banda i una carrera amb els seus propis discs en solitari. No ha acabat de funcionar?

Per dedicar-te a la música professionalment has de ser més fred i intel·ligent que jo, i has de tenir assessorament. Jo he fet el que sentia en cada moment. I ara mateix soc exactament on era al principi, fa trenta anys. No penso mirar si m’interessa publicar una cosa o una altra. Per això he creat una web gratuïta on hi ha tot el que he enregistrat, amb colors que identifiquen si són discos oficials, maquetes, o el que sigui. La meva idea és anar-ho treballant tot a l’estudi que tinc a la masia per posar-ho tot al màxim nivell que pugui.

Tot fet a casa, sense discogràfica.

Sí, no hi ha altra manera. Per exemple, el meu primer disc en català el vaig fer amb Discmedi, en un bon estudi, però pagant jo: em vaig gastar 4.000 euros. Avui les discogràfiques ja viuen amb la idea que el seu client principal no és el públic que comprarà els discos, sinó els artistes que se’l pagaran. Les còpies es donen directament als músics, que les vendran als concerts. Ara el sistema funciona així. Sense concerts, no hi ha discos. Jo ho trobo molt pervers. Si sempre hagués estat així ens hauríem perdut tota la segona meitat dels Beatles! Però en fi: des de Napster, l’objecte físic ha perdut valor, i aquesta és la nova normalitat.

Malgrat tot, al seu programa d’iCat reivindica el disc com a unitat de creació.

Sí, la música popular consistia en cançons soltes, però es va anar desenvolupant una tecnologia capaç de fer cabre als discos les peces clàssiques, més llargues. Això va fer pensar a posar més d’una cançó en cada disc, i hi va haver qui va veure que allò permetia anar més enllà de posar juntes un grapat de cançons; permetia crear conjunts que tinguessin coherència. Des d’aquí es va arribar al disc conceptual, que desenvolupava tot ell una idea. Aquesta és l’època que a mi m’interessa.

La desaparició de l’objecte en canvia també el consum?

En el meu cas, la principal manera com he adquirit cultura musical ha estat estirat al llit de casa escoltant amb la coberta a la mà, llegint les lletres i els crèdits, mirant les fotos... Això feia de la música una experiència diferent de l’actual.

Al programa diu que, els qui no senten discos sencers, ells s’ho perden. Li sap greu que el disc s’hagi acabat?

Sí, perquè crec que és per un problema de manca d’atenció de la gent. Sobretot dels joves que ja han nascut en aquest món digital, però també dels adults. No poder aprofundir en les coses és una pena. Fa una humanitat pitjor. Suposo que la desaparició del disc també s’explica perquè molts joves d’avui no han tingut l’oportunitat que vaig tenir jo d’anar a fer classes particulars i gastar-me les dues mil pessetes en un disc. Aquesta satisfacció la meva filla ja no la té. Ara els diners es gasten en el mòbil, Netflix i l’ADSL de casa, perquè no arriben per a tot.

Això ens porta al seu altre món, el de l’ensenyament, que ha abandonat durant tot un curs. De què es va cansar?

Sobretot del sistema educatiu, més que dels alumnes, que són les víctimes. Algun conseller va dir «no podem esperar que els joves del segle XXI tinguin la mateixa capacitat d’atenció que els del segle XX». No? Doncs què hem de fer? No hauríem de lluitar contra això? Doncs el que fem és donar-los pantalles. I qui fa el gran negoci són les tecnològiques.

El que s’oposava a les pantalles era vist com un retrògrad.

A mi em sembla molt malament que ens limitem a adaptar-nos a les circumstàncies. És com si les persones no poguéssim decidir com volem viure. No hi ha idealisme; la gent està derrotada. Tret de quatre professors que estan molt convençuts ideològicament d’aquest model, que clarament no està sortint bé, tothom diu que això de treballar per projectes, aprovar tothom i adaptar-nos al nivell de cada alumne, el que fa és crear una escola que no té res a veure amb el món real. Tot aquest idealisme ens porta a enviar gent fràgil al mercat laboral. I diuen que tenim més graduats que mai. És clar: fes que la marató tingui cent metres i veuràs quants maratonians tenim.

O sigui que introduir els ordinadors a classe va ser un error?

Totalment. Va ser un dels motius per agafar l’excedència. I molts companys que estaven a prop de la jubilació ho van fer en aquell moment. Es va dir que calia que sabessin fer anar els ordinadors. La meva mare, amb 77 anys, el fa servir amb tota normalitat i no ha necessitat ni un curset; molt menys una sobredosi com la que tenim ara, amb 35 alumnes fent-ho tot a l’ordinador, mirant vídeos a classe d’amagat. Un dia em vaig trobar un noi amb un comandament de Playstation. Els visionaris, fins i tot, van dir que havíem de tenir els mòbils a les aules. Cinc o sis anys després, diuen que no es pot permetre que hi entrin.

Si la majoria dels professors ho veuen així, per què no es canvia?

Suposo que hi ha bona voluntat de creure, com Rousseau, que l’educació en llibertat fa bones persones, però jo no ho tinc tan clar. Es demonitza la memorització com si fos un adoctrinament gairebé violent. A mi un director em va dir que poséssim pocs deures, i que no fossin repetits. Però les coses s’aprenen repetint. Els que no hi estàvem d’acord, on ho havíem de dir? Qualsevol s’atreveix!

Hi ha mètodes etiquetats com a conservadors pel fet de ser tradicionals?

Sí, totalment. És això. Des de les posicions més d’esquerra s’ha considerat que aquesta metodologia nova faria la gent més lliure, i és al revés, perquè els joves estan pujant amb menys coneixements i són molt més fràgils davant del sistema. Associen la memòria al franquisme, fins al punt que hi ha nois i noies que no saben les taules de multiplicar. Però no saber-les no és pràctic! Si estic en una cuina i em demanen set racions de sis croquetes, va molt bé no haver de tenir la calculadora al costat per saber quantes croquetes he de fregir.

Li han passat les ganes d’ensenyar?

No. La principal raó per tornar a l’escola el setembre que ve és que, si no, perdria l’excedència, però continuo tenint ganes de fer classe. M’agrada. De vegades, explicant coses, se’m posa la pell de gallina. Però ara faré un canvi: als vuitanta, teníem els bons alumnes a primera fila i els mals alumnes al fons, perquè no molestessin; darrerament s’ha fet al revés: els bons al davant per poder estar per ells i que ningú quedi enrere, i els bons al darrere. He tingut alumnes boníssims mig drets per veure la pissarra mentre els de davant dormien. El que faré ara és posar els bons al davant. Si em diuen que tothom ha d’aprovar, doncs endavant, títol gratis, però per a mi el cinc serà l’equivalent a un zero. I els ho diré, que ho sàpiguen.

Quan treballa com a eventual a la cuina d’un restaurant i saben què és músic i professor de física, què li diuen?

Flipen bastant. Em diuen què fas aquí, si pots tenir una feina fixa. Jo els dic que tenir reptes i aprendre coses noves als cinquanta anys està bé. Aprendre a fer nous plats és estimulant. Per exemple, m’ha agradat molt fer una substitució de tres mesos com a segon de cuina a l’Aligué, a Manresa.

El Bages ha estat un bon lloc per reimplantar-se?

Sí, jo no necessito estar sempre amb gent, i la masia m’agrada. Manresa està bé, però hi trobo a faltar un mercat gran com els de Barcelona. I sobretot, el problema és que anar al meu col·legi en transport públic des del Bages són dues hores d’anar i dues de tornar. Impossible. M’he comprat un cotxe elèctric.

Com és viure amb una persona mediàtica com l’Empar Moliner?

Al principi era més sorprenent. Quan sortia a «Crónicas Marcianas» la reconeixien a tot arreu, era realment curiós. Ara fa 21 anys que estem junts i ja ho trobo normal.